Commemoració (cal aclarir que no celebració?) de la batalla d’Almansa.

Revolució dels clavells.

Festa de l’Alliberament italiana per commemorar la victòria dels partisans i aliats sobre el nazisme i el feixisme.

Ja fa un temps que vaig llegir El meu amor Sputnik, i em va deixar un sentiment de tristesa que no acabí d’identificar. Ara he llegit una altra novel·la d’Haruki Murakami, Tòquio blues. (Norwegian Wood), i tot i que, potser, no és tan grisa com l’altra, no he deixat de percebre, de la primera a l’última pàgina, una sensació semblant. Així, al llarg de la lectura he anat recordant L’educació sentimental, de Flaubert. Hauré de rellegir-la.
En altres aspectes, especialment quan l’autor ix de Tòquio i esdevé més descriptiu, també m’ha recordat La vida nova, d’Orhan Pamuk.

El següent fragment no és dels més significatius, però com justament l’altre dia vàrem renyar el meu fill per haver deixat el cotxe com una cort, li’l dedique a ell (que me l’ha dictat per a copiar-lo).

Com que només hi vivien nois, les habitacions estaven fetes un fàstic. Al fons de les papereres s’hi acumulaven les pells de mandarina florides, mentre que a les llaunes buides que servien de cendrer s’apilava mig pam ben bo de puntes de cigarreta que si s’encenien es ruixaven amb cafè o amb cervesa i es deixaven estar perquè acabessin d’empudegar l’ambient. Els estris de cuina estaven cremats i tenien restes de menjar enganxades. Al terra hi havia una escampada d’embolcalls de fideus instantanis, de llaunes de cervesa buides i de tapes d’alguna cosa o altra. A ningú no se li acudia arreplegar-ho amb una escombra i llençar-ho a la brossa. Quan bufava una mica de vent s’aixecaven núvols de pols. I, per acabar-ho d’adobar, totes les habitacions pudien com una mala cosa. Cada habitació desprenia una fortor característica, si bé els components d’aquelles pudors eren sempre els mateixos: la suor, l’olor corporal i la brossa.

Haruki Murakami. Tòquio blues. (Norwegian Wood). Editorial Empúries. Barcelona, 2006 (cinquena edició), pàgina 21.

Les meues neurones cada vegada estan pitjor. He de confessar que m’ha costat recordar el nom de l’autor, i això que ja el coneixia, i coneixia el títol del llibre! Damunt, el mescle amb Murasaki Shikibu, l’autora de La novel·la de Genji.

Les referències musicals són constants al llarg de la novel·la. Ací teniu, al youtube, la que dóna títol al llibre.

Ferran Capilla, company i professor de l’institut de Massamagrell, serà entrevistat el diumenge 16 de març, a les 14:30 h. aproximadament, al programa Trinquet de Punt 2.

L’obra artística de Ferran ha sigut mostrada al públic en nombroses galeries i sales d’exposicions.

Entre altres temes habituals en la seua producció destaca el profund tractament que ha fet de la pilota valenciana en una sèrie de gravats que, entre altres llocs, han tingut un paper protagonista al Museu de la pilota de Genovés, un dels pobles valencians on més viu està el nostre esport nacional.

No ens podem perdre l’entrevista!

hola soc maria.tinc 14 anys.soc alta, rubia…. este trimestre tinc molt be.

Hola! Tinc un dubte després d’haver vist les entrades de Javi al blog. Jo no tinc el mateix ordre d’entrades i tampoc sabia que teníem que fer una del medi ambient. He deduït que l’entrada dels discos pirates era la mateixa que la meva del ciclisme que férem un dia a classe dels textos argumentatius. Per favor vaig a posar l’ordre de les entrades que jo tinc apuntat. Si no es correcte, per favor Vicent edita de nou la meva entrada i corregeix-ho.

E1._Presentació
E2._Incorporació a l’institut.
E3._Breu historia dels cursos anteriors.
E4._Expectatives per al present curs.
E5._Relacions amb els companys.
E6._Text argumentatiu.
E7._Viatge a la neu.

Per la meva part no tinc més entrades apuntades. L’ordre que jo tinc marcat es eixe.
Corregeix o verifica per favor Vicent.

El viatge de la neu va ser molt divertit. A pesar d’això em vaig pegar al dit, em vaig fer mal i, a més, em vaig pegar al cap i vaig sagnar. El primer dia el passàrem a l’autobus,que arribà a Andorra a les cinc i mitja de la vesprada. En el viatge teníem que estar quets i amb el cinturó posat però no féiem molt de cas i de vegades anàvem drets. El viatge era prou llarg però entre les rialles i la música passa prou ràpid.
Quan arribàrem a l’hotel tinguerem d’anar a pels esquis a peu. El mal es que tinguerem de tornar amb ells a l’hotel. Quan arribàrem ens ficarem a veure les habitacions que no eren massa bones.
El dia següent anàrem a esquiar i quan acabàrem anàrem a l’ hotel, sopàrem i ens n’anàrem a caldea. El dimecrés també anàrem a esquiar i per la vesprada de tendes. El dijous pel matí anàrem a esquiar i per la nit a patinar sobre gel. El divendres esquiàrem i ens en tornarem a casa tan cansats que en el viatge de tornada anàvem tots dormint
L2E3